Us deixo aquí un text que vaig escriure per al concurs de relats del Carrer Joan Blanques de Baix. Una de les condicions del concurs era que hi apareguessin les paraules "Carrer Joan Blanques" i "Festa Major"; d'aquí el títol del relat i algunes reiteracions al cos del mateix. Sense més preàmbuls:
“Carrer
Joan Blanques”, “Festa Major”
“Carrer
Joan Blanques”, “Festa Major”, són termes que hom podria
utilitzar per calmar l'angoixa que la soledat que embolcalla una
obscura nit imprimeix sobre son cos com el desig de les flors es
plasma sobre la blanca tela d'una brusa; termes amb els quals hom
podria evocar un temps no tant passat com acabat o uns records no
tant presents com oblidats; termes, al cap i a la fi, com “cafè
amb llet”, “María Zambrano” o “prestem hipotecari”, termes
que podrien ser qualssevol altres i que qualsevol altre podria
escriure o dir. Així no obstant, en aquell moment concret i a
aquella hora de la nit, eres tu qui ho estava dient i no era pas un
motiu de joia...
“Carrer
Joan Blanques”, “Festa Major”, t'acabaves de dir mentre
enfilaves el camí cap a casa. Exacte: Festa Major... i tu tornant
cap al que encara podies anomenar casa, creuant l'enrenou del carrer
Joan Blanques, intentant passar desapercebut mentre veies passar
antics companys de l'associació de veïns atrafegats entre la
disbauxa i l'organització; intentant no ser reconegut per no haver
de donar explicacions, per no haver de tornar a dir: “bé... anar
fent!”, per no haver de tornar a passar la vergonya de no saber com
explicar que d'aquí a una setmana et farien fora del pis per no
poder pagar el prestem hipotecari, que si aquest any no participaves
de la festa del barri era perquè no t'ho podies permetre ni
econòmicament ni moral, que no et senties digne de parlar cara a
cara amb algú que havia aconseguit trobar un treball als dos mesos
d'haver perdut l'anterior, que t'ensorraves cada cop que algú et
deia: “tranquil, ja et fotrem un cop de mà; tot s'arreglarà!”...
en definitiva: per no haver de suportar la compassió o, encara
pitjor, la indiferència dels que podien viure millor que tu.
Tot
i així, sabies que ells no hi podien fer gaire més, que tots
aquests gestos que et rebaixaven, que t'enfonsaven moralment, no eren
sinó l'intent de mostrar-te una comprensió i d'oferir-te una ajuda
pel que haguessis de menester. Però saber això encara et feia
sentir pitjor: saber que el tracte que els dirigies era immerescut
feia que la sensació de vergonya anés augmentant a mesura que
anaves avançant pel carrer, de tal manera que cada cop intentaves
passar més desapercebut, incrementant aquell tracte injust envers
als companys de l'associació i fent créixer, així, encara més el
teu penediment. “Això és culpa del meu excés d'orgull” et
deies tot sovint, però sabies que no era tant sols d'això del que
es tractava...
Deia
María Zambrano que l'exiliat tot sovint ho és sense haver marxat
mai del seu país i que allò que més caracteritza l'exili no és
l'haver de deixar enrere una vida, una família i uns projectes, com
sí succeeix amb el cas de la immigració; sinó que el que més
caracteritza l'exili és el sentir-se rebutjat per la mort, el saber
que ni la mort et vol, que no serveixes ni tan sols per a morir-te.
Aquesta sensació, segons la pensadora malaguenya, es produïa en
llocs, com el front de batalla o les persecucions de la pos-guerra,
on la mort es donava indiscriminadament i on el fet de no ser atrapat
per ella no remetia a cap heroïcitat ni a cap mèrit propi.
Conseqüencia d'aquesta sensació n'era la incapacitat de tornar a
formar part del món, la incapacitat de tornar a donar sentit a una
vida inútil fins i tot per a morir. Així, si, tal com ton pare
t'havia dit una i altra vegada des que eres petit, la vida te l'has
de guanyar treballant i, malgrat fer més de tres anys que buscaves
feina, encara no t'havies mort: Com no creure que fins i tot la mort
t'havia rebutjat? Més encara després de veure dia a dia les
noticies de morts per falta d'atenció mèdica, l'augment del nombre
de suïcidis, els caixers amb les portes tancades i barrades i els
bancs amb separadors per impedir que algú s'hi pugui estirar per
passar-hi la nit. Sabies que seguies viu de préstec i, tal volta fos
això, el no saber com justificar que encara seguissis viu, el que et
feia intentar passar desapercebut al creuar-te amb els companys de
l'associació de veïns.
Fos
com fos, quan aquella nit arribares per fi a casa, i després de
prendre't l'últim cafè amb llet, sense gaires més preàmbuls,
sense deixar records a una família gairebé inexistent des de la
mort del teu pare, enfrontares d'una vegada aquest exili i saltares
del terrat del teu bloc de pisos. D'aquesta manera, l'associació de
veïns del carrer Joan Blanques va haver de cancel·lar el ball de
festa major per una avaria a la catenaria.
